Entrades
Aquell dia vaig perdre l’últim tren
assegut en aquella maleïda estació solitària i freda,
vaig suportar l’espera rutinària i tensa
i per matar el temps
vaig fer un inventari
dels últims trens que havia perdut
i dels que encara no podia perdre.
I se’m va aparèixer la mort seductora i perversa.
I l’amor atraient i mesquí.
I de tots aquells amors que hauria pogut tenir.
I de tots aquells amors que mai vaig conquerir.
I de totes aquelles pors que vaig vèncer
I de totes aquelles pors que poden venir.
I de l’última oferta laboral perduda per ser massa trepa
i d’altres ofertes per massa ingenu i servil.
I de tants trens que passen massa depressa
i de tants trens que no passen en el moment precís,
i la vida és un vaivé d’onades
on no és fàcil mantenir-se
i és fàcil ofegar-se.
I vaig contemplar un vell que espera tornar
a la seva ciutat.
Una dona de quaranta anys que espera
l’amor de la seva vida.
Un aturat que espera un nova oportunitat.
Un divorciat que espera tornar
a enamorar-se.
I un creador anònim que espera
un premi per consagrar-se.
Tants i tants trens!
Tantes i tantes esperes!
A voltes tanta desesperança!
Sents un xiulet.
No te l’esperes.
No és el teu tren.
I et desesperes.
I quan menys t’ho pensis en vindrà un altre…
La vida pot ser rutinària
i també un sac de sorpreses.
En aquesta estació freda
l’espera pot ser rutinària;
i enmig d’una terra seca
quan menys t’ho esperis
pot caure un gran xàfec.
G.Boloix
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada