Entrades
LENA
(Lena apareix estirada al banc. Apareix el típic senyor comercial, ben vestit amb el seu maletí i el seu mòbil.)
Senyor: (sona el mòbil. Respon) Sí, sí, ara mateix vinc…(l’apaga) Quin dia! No em deixaran tranquil…
(Veu la Lena)
Senyor: Si us plau, senyora…
(Lena no respon)
Senyor: Si us plau, senyora que podria…
(Lena no respon. S’apropa a ella i puja el to de veu)
Senyor: Si us plau, senyora, que podria seure?!
(Lena s’aixeca lentament)
Lena: Quina hora és?
Senyor: Les deu.
Lena: Ai, que bé! Encara falta una estona perquè surti el pròxim…
Senyor: Puc?
Lena: Oh, sí, sí! Més faltaria, segui, segui…jo mai faria un lleig a un senyor.
(El senyor s’asseu, deixa el maletí al seu costat, es treu un diari econòmic i es mira el rellotge)
Senyor: Perdoni senyora, li he dit que eren les deu i són les onze.
Lena: Les onze! Coi, coi, coi, si encara faré tard…(marxa correns, es deixa el bolso al banc i el senyor crida)
Senyor: Ei, senyora! Què es deixa el…
(Torna Lena esbufegant)
Lena: Ai, ai, que no puc més…
Senyor: Però què li passa?
(Lena seu el banc. El senyor veient que no li ha passat res segueix sense immutar-se amb el seu diari. Pausa)
Lena: Si em descuido m’agafa alguna cosa…
Senyor: Com diu?
Lena: Res, home, res…que de poc no em moro.
Senyor: Ah, bé.
Lena: Sap, una vegada un dels meus clients va estar apunt de palmar-la…
Senyor: (amb prepotència) A mi no m’ha passat mai. (fent-se l’interesat) Té molts clients vostè?
Lena: Tenia.
Senyor: Deuria treballar per una gran companyia, oi?
Lena: Treballava sola.
Senyor: Ah, bé, vol dir que és autònoma.
Lena: (riu) Més o menys.
Senyor: Deu estar retirada…
Lena: Bé, de tant en tant encara faig algún servei…(se li acosta a ell, l’acaricia i li diu) Si vol, ara estic de rebaixes…
Senyor: (sec) Gràcies. Haig de mirar els nous valors borsaris…
Lena: (s’aparta) Faci, faci…No deu tenir gaire pressa, oi? (El senyor fa que no amb el cap i comença a llegir el butlletí econòmic) Ah! És clar! Vostè no ve del sud…Jo m’hi he passat mitja vida en aquest coi de país. He viatjat varios dies per arribar a aquest coi de frontera i poder fer el canvi de línea.(s’aixeca) I què em trobo? Quatre! En aquesta fantàstica estació només hi passen quatre trens! Visca la modernitat! Ja ho sé que em dirà…això és provisional, amb el temps els horaris s’ampliaran…clar, clar…Jo també em pensava que quan vaig començar amb la meva feina seria provisional i miri, ja fa gairebé quaranta anys que m’hi dedico.
Senyor: Quaranta anys? Felicitats!
Lena: Gràcies. (Es toca els pits i li diu) De debò que no vol…
Senyor: No vull què?
Lena: (molesta) Si vol conèixer els meus serveis…Hòstia!
Senyor: (sec) No, gràcies.
Lena: És estrany. A Mercadal, el meu poble, això no passava. Els homes sempre en volien més. Ja sé sap…tot era més discret, secret, difícil. (amb solemnitat) El règim del Rei Patrocini Fructuós III no permetia el meu ofici…Vaja, què hi farem!, em deia.
Tal com li deia tenia una llarga llista de clients. Fins i tot tenia el general. Pobre home!
(riu) No en sabia gaire de…Bé, la qüestió és que el general de seguida va decidir prescindir dels meus serveis. Va conèixer la Cristina. Era un tros de dona, formosa, alegre, vital, idealista…la pobre creia que amb les seves idees canviaria el món.
Li va ser fàcil seduir el general. El pobre home es delia per tastar una dona com aquella.
(Fragment inicial del monòleg i diàlegs de Lena de la sèrie titulada "Monòlegs i diàlegs en clau de lluna" escrits el 2002. De fet és un exercici de creació de monòlegs teatrals a partir de sis dels personatges principals de l'obra "Històries de Transardània". Aquests monòlegs i diàlegs foren publicats a partir del 2008 al portal literari digital Relats en Català:)
monòlegs i diàlegs VI: Clementina
monòlegs i diàlegs V: Jan
monòlegs i diàlegs IV: Martí
monòlegs i diàlegs III: Lena
monòlegs i diàlegs II: El Rei
monòlegs i diàlegs I: Pep
Entra correns la Sol. És una col.laboradora de les milícies de la Resistència a les tropes dels escamots grisos opresors. Vesteix molt masculina, amb pantalons, una caçadora texana, els cabells curts amagats sota una gorra i unes ulleres fosques. A més a més porta una petita motxil.la a l'esquena.Somriu de forma maliciosa)
Sol: Genial! Els col.laboradors d'aquesta zona han respost a la meva demanda. Fins i tot m'han preparat el foc, menjar i begudes.( es fixa detingudament amb el menjar i les begudes. Beu un glop ben llarg de l'ampolla. Es fixa amb les pastilles)
Què estrany....pastilles per dormir? No ho havia demanat pas. Es deuen haver confós amb algú altre. No em puc queixar. Saben que els hi sóc util i per això em cuiden bé. Si no hagués estat per mi, l'Ernesto no s'hauria assebentat que els escamots estaven apunt d'entrar al barri dels seus pares. L'Ernesto...això sí que és un home! No com d'altres mariques que van fotre el camp quan s'havia de defensar la ciutat. (es treu un cigarret i comença a fumar, després d'una llarga pipada exclama ben fort) Aquells cabrons no em trobaran! No em trobaran pas! (se senten uns trucs.
La Sol s'espanta. De la motxil.la treu una pistola. Segueixen trucant. La Marian crida ben fort)
Marian: Si us plau, qui sigui que hi hagi, deixi'm entrar!
Sol: (a dins el refugi pensa en veu alta) Qui carai ha descobert aquest lloc? Oh, no... per la veu sembla una civil. Estic perduda. Si ho sap un, ja ho saben tots. Només em faltaria això.
La missió ha fer punyetes!
Marian: (des de fora) Deixim entrar! Li prego que ho faci!
(la Sol es posa nerviosa. No respon)
Marian: (suplicant) Si us plau, no puc aguantar més, em trobo malament i vomitaré.
Sol: (nerviosa) No, no puc fer-ho.
(Se sent com Marian vomita i estossega. La Sol dona un cop de puny a la taula )
Sol: Merda! Sempre acabo igual...(i marxa a obrir la porta)
Entren Marian i Sol.
Sol: (freda) Qui ets? Com has sabut que existia aquest refugi?
Marian: La veu del Senyor m'ho digué.
Sol: (riure sarcastic) Ha, ha...si us plau, siguem seriosos. Com has arribat fins aquí?
Marian: Ja li he dit.
Sol: El Senyor, si, el Senyor...i creus que m'ho empassaré?
Marian: No ho sé. Només he dit la veritat.
Sol: (s'acosta a Marian i li posa la pistola a l'esquena) No em compliquis les coses...m'has sentit?
Marian: (tímida) Sí.
Sol: Molt bé. Ja pots llençar la llenya al foc. Em sembla que en faltara més.
Marian: Ja aniré a buscar-ne més.
Sol: No et preocupis maca. Et deixaré la porta oberta. Si et portes així estic segura que ens entendrem...
Marian torna a sortir. La Sol regira la motxil.la. No troba el que busca. Es posa furiosa i surt correns. Isidora es desperta. Fa un fort badall.
Isidora: (mig clapada) No sé que carai he somiat. Potser he somiat una discussió...o potser...ai, no sé. Sortiré a fora a veure si m'aclareixo. Potser el fred m'ajudarà. (i marxa)
Apareix Marian. Mira el terra. No veu a Isidora. Es posa nerviosa. Llavors s'adona que la Sol s'ha deixat la pistola al costat de la motxil.la. L'agafa amb por. Molta por. I marxa a fora. Apareix la Sol. Mira al costat de la motxil.la i s'adona que la pistola no hi és. Es posa de molt mal humor. Apareix Marian.
Sol: On és?
Marian: (fent-se la despistada) el què?
Sol: Vinga, maca, no et facis la tonta...
Marian: no sé de què em parles.
Sol: Ho saps perfectament.
Marian: Que he de saber perfectament? Només sé que Déu ens ajuda...
Sol: No em vinguis amb aquestes ara! (S'apropa i l'agafa pel coll) On cony és?
Marian: (amb por) Deixa'm, si us plau!
Sol: Ho faré si em dius on és...
Marian: Està a aquella maleta...(senyala la maleta d'Isidora)
La Sol es dirigeix a la maleta i l'obre. Marian es fixa bé amb el lloc on dormia Isidora i s'espanta.
Marian: On és ella?
Sol: (que no entenc de que parla) Ella?
Marian: Ella, sí, ella...
Sol: A veure, a veure...aquí no hi ha res.
Marian: On és la dona?
Sol: Quina dona?
Marian: La dona que fa un moment hi havia aqui, al terra, dormint sota l'abric.
Sol: El que em faltava! Només em falta que t'inventis mentides.
Marian: No són mentides! L'he vista! El Senyor sap que no dic mentides.
Sol: El Senyor aquí, el Senyor allà...Anem al gra d'una puta vegada! On és la pistola? La meva pistola! No m'ho vols dir...(es dirigeix a la maleta de Marian) Molt bé...obriré els teus tresors...
Marian:(s'interposa) No, no, no...ja et diré on és.
Sol: (encuriosida) Què em vols amagar alguna cosa?
Marian: Oh, no, no...
(Vet aquí una de les escenes inicials d'aquest text escrit l'any 1998 amb el nom "Dies de fam i tenebres" i una segona versió del text de l'any 1999 amb el nom "Fugir". Publicada una primera versió del text el 2009 al portal literari digital Relats en Català amb el títol "Fugir en dies de fam i tenebres (1ªversió)":
HISTÒRIES DE TRANSARDÀNIA ( 2 Fragments)
Sentim de lluny la remor del mar. Ens trobem a la Cala Sagrada. Es fa de dia a poc a poc. El cel s’ha cobert d'una espesa boira. La boira es va diluint.
(Apareix en Lluís, el mercader, força envellit)
Lluís: Boira! Només boira!
(Apareix Lena)
Lena: (irònica) I què carai hi esperaves trobar?
Lluís: (sorprès) Lena! (s'abracen) M'havia fet la idea que ja no et veuria mai més...
Lena: Ja ho veus. Va ser fàcil tornar. A Port Ultranord em vaig endur al llit uns quants oficials de l'exèrcit transardani.I la compensació fou aquesta, tornar el més aviat possible a casa meva, al meu bordell. I tu?
Lluís: Viure Oestènia no ha sigut facil. Ara, m'han commutat la pena i he tornat. Vull començar de nou.
Lena: Estimat camarada, pels de la nostra generació aquella lluita, aquells ideals que vas conéixer a Port Ultranord no tenen sentit! A més, Mercadal no ha canviat gens.
(Apareix Luigi, amb camiseta, vestit de bany i tovallola)
Luigi: Qui ha dit que no ha canviat gens?
Lluís: Vaja, vaja...en Luigi Mirandel.lo! Em pensava que els mafiosos com tu es podririen tots a les presons d'Estènia.
Luigi: T'has perdut moltes coses durant aquests anys, (amb ironia) camarada!
Lluís: Caram, quins fums!
Luigi: Un respecte per l'alcade de Mercadal!
Lena: Estimat alcalde, em vindrà a veure, després a les sis?
Luigi: Ho sento, puteta meva, aquesta tarda m'ha de venir a veure la Joaquima.
Lena: Qui? Què?
(en Lluís marxa)
Lena: On vas? Espera'm! (i marxa rere d'ell.)
Ens trobem a la Cala Sagrada. En Pierre reposa pensatiu en una roca. Apareix Maria:
Maria: Es pot saber que hi fas aquí?
Pierre: Espero.
Maria: Esperes? A qui carai esperes?
Pierre: No n'has de fer res.
Maria: (confusa) Què? Estic igual d'emmerdada com tu en aquesta història. Faig el que em dius: reperteixo aquells panflets, faig encarrecs estranys, vigilo la seu clandestina de l'O.A.T....i em dius que no n'haig de fer res!
Pierre: (la mira fixament) Per què ho fas això?
Maria: A tu que et sembla?
Pierre: No ho tinc gaire clar.No vull que per culpa meva acabis emmerdant-te més del compte i acabis malament.
Maria: (s'acosta a ell i l'abraça) Tu m'has ajudat i els teus camarades m'han donat un lloc per viure; tu m'has ajudat a creure en un cosa diferent, m'has omplert d'energia, m'has omplert d'esperança...només et puc donar les gràcies. Cada dia t'aprecio més i t'es...
(Apareix Dolores, una vella revolucionària exiliada de la Ciutat dels Furs.Parla amb un accent castellanitzat)
Dolores: ¡Así me gusta! Que les dones d'este país siguen fortes!
Pierre: (content) Dolores!
Maria: Dolores?
Pierre: Et presento la meva amiga Maria...
Dolores: (s'estrenyen mutuament la mà) Encantada, camarada!
Maria: (a Pierre) Qui és aquesta dona? D'on l'has tret? Per què parla amb aquest accent? Per què parla amb aquest to? De què la coneixes? Que ha vingut a fer a Mercadal? Fa relativament poc que ens coneixem, Pierre, i no m'havies dit res d'una cinquantona...
Pierre: (atabalat) Vols parar, Maria! Es diu Dolores Ibarru, ha vingut expresament d'Ultranova per ajudar-nos.
Dolores: (molesta per la desconfiança de Maria) Mira, preciosa, vinc d'Ultranova, del punt més septentrional i perdut de les terres Ultraforànies.He lluitat tots aquests anys perquè la meva ciutat, la Ciutat dels Furs visqués en llibertat. Actualment és una dictadura. I el seu port, el Port Ultraforani és un cau de mierda i vici.Fa molts anys vaig conéixer la mare d'en Pierre. En Pierre, m'ha conegut a través de la correspondència que sa mare i jo havíem mantingut durant tants anys. Ara, m'ha localitzat, i m'ha demanat ajuda per tirar endavant la vostre revolució.Sóc aquí per Transardània i per vosaltres.
(Apareix en Jan correns, cansat i esbufegant)
Jan: Pierre, Pierre, on carai t'havies fotut? T'he estat buscant tot el dia! El pare no el trobo, no el trobo enlloc.
(es queda mirant la Dolores) Qui és aquesta?
Pierre: És la Dolores. Una vella coneguda que vol afegir-se a la revolució.
Jan: Estic preocupat. No és normal això del pare.
Pierre: Jo també l'he buscat a tot arreu i no l'he trobat.
Maria: Tranquil.litzeu-vos! No li poden haver fet cap mal!
Jan: M'he trobat a la Clementina. M'ha confessat que en Totpes i companyia ens estan vigilant de molt aprop.
Pierre: Tu i aquesta Clementina, aquesta Clementina i tu...no has d'oblidar que es la filla del podrit Totpes i per tant no és de fiar.
Jan: Potser sí que no es de fiar com dius tu...però no has d'oblidar que en les seves venes també corre sang revolucionària...la seva mare, la Cristina Benet va morir per refer l'O.A.T.
(Apareix Clementina correns, cansada, espantada)
Clementina: Heu de marxar!
Pierre, Jan, Maria,Dolores: Per què?
Clementina: Ha tornat.
Pierre, Jan, Maria, Dolores: (espantats) Qui?
Clementina: Ha tornat. I ve per vosaltres. Us vol fer mal.
Pierre: El Rei?
Clementina: No!
Jan: La seva neboda?
Clementina: Bé,sí, ella sí, però no.
Pierre, Jan, Maria, Dolores:(espantats, intrigats criden ben fort) Qui és? Digue'ns qui és? Qui?
(Un despatx d’Indústries Capsules Est)
Veu Enric: (a la Matilda) No sé que faria sense tu...
Veu Matilda: (veu sensual) No has de fer res...només t'has de deixar anar...
Veu Enric: Crec que ho hauríem de deixar, un dia o altre ens descobriran.
Veu Matilda: Fem-ho! Vinga, Eric, fem-ho!
Veu Enric: Un moment! Abans vull que sàpigas que avui és el dia adequat per començar el meu pla. N'estic fart que el director no valori el que faig, el que he fet durant tants anys en aquesta maleïda empresa!
Veu Matilda: De què parles?
(Veiem l'Enric i la Matilda abraçats.Apareix el secretari)
Secretari: (sorprès) Ui, perdó! (i vol marxar)
Enric: No, no marxis!
(La Matilda agafa un papers i com si no hagués passat res marxa somrient.L'Enric es queda uns breus instants mirant en un punt indeterminat.Està pensant com explicarà el seu pla al secretari)
Secretari: (tos falsa) Ehem! Ehem! Puc ajudar-lo? En què pensa?
Enric: No em facis cas! Estava intentant memoritzar els beneficis que estem tenint aquesta temporada.
Secretari:(ingenu) I són molts?
Enric: I tant! (S'aixeca. S'adreça al secretari i amb un to paternal li dóna uns copets a l'esquena) Estic satisfet del rendiment dels meus empleats.
Secretari: Ah, sí?
Enric: Es clar que sí!
Secretari:(sorprès) Carai!
Enric: Segons els estudis d'aquesta sucursal i els de la Seu central, els empleats d'aquest departament són els més competents després dels empleats de l'empresa de la Ciutat de l'Oest.
Secretari: (que no s'ho acaba de creure) De debò?
Enric: Els estudis no enganyen.
Secretari: (dubtant, insegur) Doncs, si és així, si no li fa res, aprofitant que avui fa deu anys que treballo en aquesta empresa, m'agradaria demanar-li, demanar-li, demanar-li...
Enric:(que comença a neguitajar-se) Demanar què?
Secretari: Un augment de sou.
Enric: No, això no! Ni pensar-ho! Li recordo que sóc el responsable d'aquest departament i que no sóc el cap de l'empresa i no tinc cap mena d'autoritat per pujar-li el seu ridícul sou.
Secretari: (decebut) Però jo creia...
Enric: (fent-se el molest) Vostè creu moltes coses. Si vol que li pugin el sou s'haurà de guanyar aquest augment.
Secretari: Què haig de fer? Parlar amb el Director General?
Enric: Quina opinió creu té de mi el Director General?
Secretari: Bé, suposo que, suposo que el deu considerar un bon cap de departament, oi?
Enric: (riure sarcàstic) Ha, ha, ha! Sóc una merda! Sóc el cap d'una colla de subordinats incompetents!
Secretari: (sorprès) Què diu ara! I els estudis?
Enric: Mentides! Només són mentides!
Secretari: No m'ho puc creure!
Enric: Els estudis els he manipulat tots jo.
Secretari: Què?
Enric: No posi aquesta cara, home!
Secretari: (es neguiteja i mira el rellotge) Si no hi ha més feina marxaré.
Enric: Un moment! No corri. No marxi. No miri el rellotge. No digui res, segui i escolti. Si vol aquest augment de sou m'haurà de fer una feineta.
Secretari: Una què?
Enric: Sap, el Director General no valora massa els esforços d'aquest departament. Tants anys! Tants esforços per res! El Director General no reconeix mai el que faig. I això s'ha d'acabar.
Secretari: I per què m'explica això?
Enric: Apreciat secretari...Vol que influeixi per què li apugin el sou, oi?
Secretari: Evidentment.
Enric: Si així ho vol, haurà de cooperar amb mi.
Secretari: Què vol?
Enric: Vostè és la persona més idònia per manipular la caixa forta.
Secretari: Caixa forta?
Enric: Aquesta nit es reuneix el comitè executiu de l'empresa.
Valoraran els beneficis dels darrers mesos de l'empresa. Veus aquest maletí?
Secretari: Sembla el maletí del tresorer.
Enric: És el maletí del tresorer. Ha de ser el maletí del tresorer.
Secretari: I que pretén que faci?
Enric: Portarà aquest maletí a la caixa forta.
Secretari: Què diu que haig de fer?
Enric: Aquest maletí conté diners falsos. El Director General revisarà la caixa forta abans de la reunió i s'adonarà que hi ha diners falsos. Llavors començarà a sospitar del tresorer perquè teoricament és l'única persona que té accés directe a aquesta caixa. Jo li donaré la clau d'accés i quan tothom hagi desaperagut de l'empresa vosté introduïrà a la caixa forta aquesta maletí. Portarà ulleres i guants i quan hagi executat el pla marxarà sigilosament de l'empresa i la setmana que ve li donaré vacances. El pla és boníssim!
Secretari: I què pretén amb tot plegat? No ho entenc! Vol que jugui amb foc?
Enric: Pretenc venjar-me d'aquell desgraciat de Director General.
Secretari: No m'agrada.És perillós.
Enric: Mai més em tractarà igual.
Secretari: No m'agrada.
Enric: (aixeca considerablement la veu) Es pot saber de quina part està? Vol guanyar-se un nou sou? o què!
Secretari: De la seva part senyor Eric, de la seva part senyor Eric.
Enric: Menys mal! Em pensava que vostè també era un llepaculs del Director General.
Ho ha entès tot bé?
Secretari: Què vol dir que els diners no són de debò?
Enric: Falsos! Vull dir que són falsos! Quan el Director General pensi que el tresorer la traït, jo confesaré públicament que vaig veure com el tresorer, a les vuit de vespre, es dirigia amb el maletí a la caixa forta. El Director General s'ho creurà i jo em convertiré en el seu nou home de confiança.
Secretari: Puc obrir els diners del maletí?
Enric: Evidentment.
Secretari: Cobraré algún tipus de comissió per tot això?
Enric: No es preocupi per això, home!
(El secretari ha obert el maletí i es mira de dalt a baix els bitllets i l'Enric emocionat i triomfant)
Enric: Conseguiré, per fi, tenir un lloc important en aquesta empresa. I llavors ho tindré tot. (Agafa un manyoc de diners, els llença a l'aire i provoca una pluja de diners) Tot!
(Escena nº 15 de l'obra "Parents i altres delictes televisats"; els personatges d'aquesta obra estan basats en un primer esborrany escrit el 1996 titulat "Històries urbanes". "Parents" fou escrita l'any 2000 i revisada el 2002. Les 20 escenes d'aquesta obra també funcionen com a històries i relats independents hi foren publicades a partir del 2008 al portal literari digital Relats en català. Si voleu llegir l'obra sencera només cal seguir l'ordre de les escenes...)
Parents i altres delictes televisats a Relats en català:
Escenes XVIII - XX
Escenes XV - XVII
Escenes XIII - XIV
Escenes VIII - XII
Escenes VI - VII
Escenes I - V
Intro
ESQUERDES (FRENOPÀTIC PARK III) (Fragment)
(Apareix l’inspector Oliver)
Oliver: Bon dia, senyora Pilar. Després del que va passar en aquella malaurada festa, suposo que comprèn que ja en començo a estar una mica tip de venir a Pinea.
Sra.Pilar: Si l’he fet venir, inspector, és perquè el cas que ara ens ocupa és certament preocupant.
Oliver: Benvolguda Sra.Pilar…segons el que em va explicar per telèfon, vostè afirma que a Pinea, als últims dies, hi ha un estrany que espanta els clients?
Sra.Pilar: Exacte.
Oliver: Aparentment, sense haver fet cap mena d’anàlisi, sense cap prova, el que m’ha comentat sembla un pel increïble.
Sra.Pilar: No és increïble…el meu empleat Leopold també li pot comentar tot el que ha sentit… Leopold!
(Apareix Leopold visiblement cansat)
Leopold: No és cap fet increïble, inspector. Si els clients estan espantats ha de ser per alguna cosa, oi?
Oliver: Suposo que sí.
Leopold: Potser hi ha alguna persona de la competència que ens vol espantar la clientela.
Oliver:(incrèdul) Vol dir?
Leopold: Jo no trobo tan estrany que una persona es tapi la cara i vulgui espantar la clientela. Si ho fa, la seva raó tindrà. Apart voldria puntualitzà un fet. Els clients espantants només són els pacients del prestigiós Doctor Alfred Coronil·la.
Oliver: Què insinua? Vol dir que hi ha algú que vol fer la punyeta al Doctor?
Sra.Pilar: (nerviosa i desconcertada) Déu meu! Prou! Ja pots marxar, Leopoldo, ja has parlat prou. La policia ja ha escoltat el teu testimoni. Fora!
Leopoldo: No cal que em tracti així, senyora! Sap que li dic…que quan acabi la temporada foteré el camp! (I marxa)
Oliver: (intentant tranquil·litzar a la directora) Sra.Pilar, tot i que tot plegat sembla una mica estrany, jo i el meu equip interrogarem discretament i per separat els pacients del Doctor Coronil·la. Un cop fet l’interrogatori, potser podrem enganxar aquest encaputxat.
Sra.Pilar: Moltes gràcies inspector. Gràcies per la seva paciència. No puc permetre que un desgraciat m’arruïni el negoci.
Oliver: Encara no podem parlar de si tal individu és un home o és una dona. Paciència, Sra. Pilar. Li demano una mica de temps.
Sra.Pilar: Li reitero les gràcies, inspector.
Oliver: Bon dia, senyora. ( I marxa)
Sra.Pilar: Bon dia, senyor inspector.
(S’asseu al divan. Es treu de la butxaca un pot de pastilles i se n’empassa unes quantes. Fosc)
EL TALISMÀ PERDUT (FRENOPÀTIC PARK II) (Fragment)
Leopold: I què voldran prendre els senyors?
Alex: No ho sé…què em puc prendre en un dia que no té res d’especial, que tot és rutinari, monòton i en el que la vida em sembla una merda?
Doctor: (mira a l’empleat i somriu) Leopold, no li faci cas…posi’ns dos cafès amb gel!
Àlex: No cal que s’hi esforçi Doctor. Fins i tot m’estic replantejant deixar la història aquesta del cine i fotre alguna cosa més de profit.
Doctor: Però, però, què diu? Què està dient! S’ha tornat boig!
Àlex: Bé, sí, per això sóc aquí.
Doctor: Miri endavant, busqui noves idees, faci alguna cosa nova; potser un viatge lluny li aniria bé…
Àlex: Qui es recorda de la meva última pel·lícula?
(L’empleat surt. Apareixen en Miquel , la Sandra, l’Òscar i l’Amanda, personatges que formaran l’equip tècnic-artístic del film. S’asseuen. Després d’una curta pausa i un curt silenci torna aparèixer l’empleat. Deixa els cafès sobre la taula. Apareix un lladre tapat amb un passamuntanyes. Dispara tres trets a l’aire. Els personatges criden. Llavors el lladre es fixa amb l’Àlex i li pregunta:)
Lladre: Tu, tu, tu, tu ets el gran Àlex Pons, l’Àlex Pons!
Àlex:(mirant desconfiat la pistola i amb els braços enlaire) Bé, sí, sóc jo…
Lladre: Oh, no sap com em va agradar la seva última pel·lícula…Com es deia? Ah, sí! La del veí psicòpata! Era boníssima…sobretot quan s’acosta a la víctima i li diu(s’apropa a l’empleat i l’apunta el clatell i pronuncia solemnement davant l’alucinació de tots els presents) Desgraciat de merda! Porc fastigós! Ara sabràs el que és una màgnum del quaranta sis…
(L’empleat s’espanta)
Àlex: Haig de reconèixer que aquell any no em van nominar al premi del millor guió…
(Escena de l'obra inèdita "El Talismà perdut" escrita el 1998 i revisada el 2002)
JOCS I MENTIDES (FRENOPÀTIC PARK I) (Fragment)
(Apareix l’inspector Oliver)
Oliver: Sra. Pilar, el món és mort de gana i fàstic i vostè preocupada com sempre amb el seu Pinea…
Sra.Pilar: Inspector! Què hi fa aquí?
Oliver: (referint-se a Leopold) Pobre home! No cal que l’escridassis així!
Sra.Pilar: Algún problema, inspector?
Oliver: (s’asseu) Fa dies que segueixo el rastre d’una persona…
Sra.Pilar: Si el puc ajudar…
Oliver: (irònic) Vol jugar a lladres i serenos amb mi?
Sra.Pilar: Sempre estic disposada.
Oliver: Sap, aquesta setmana ja he tancat uns quants locals.
Sra.Pilar: (ofesa) I això que té a veure amb Pinea?
Oliver: No se m’espanti!
Sra.Pilar: Si us plau, inspector, vagi al gra…tinc un compromís més tard i no vull perdre el temps.
Oliver: Perdoni, senyora Baronessa, no la volia molestar…(s’estira al sofà comodement) M’agrada aquesta franja de la costa: hi ha urbanitzacions, bingos, discoteques i balnearis que es passen la llei pel forro!
Sra.Pilar: (sorpresa) Balneraris?
Oliver: És la meva última especialitat.
Sra.Pilar: De què parla?
Oliver: Euros, dolàrs, monedes ben brutes…mmmm, m’encanten!
Leopold: (nerviós) Què…què diuen que està brut?
Sra.Pilar: No res! I vostè Sr.Oliver marxi!
Oliver: (s’aixeca) La meva brigada dels mossos estarà vigilant per la zona…(abans de marxar se la queda mirant fixament) Sap, m’interesa trobar aquest boig!
Sra.Pilar: Marxi!
(L’inspector Oliver marxa)
Sra.Pilar: Diner negre? Què s’ha cregut! A casa meva hi ve bona gent…(agafant amb fàstic) Encara no m’ha dit de qui carai és aquesta roba?
Leopold: A la persona en qüestió li he promés que no diria res de la seva presència.
Sra.Pilar: (emprenyada) Qui? Vull saber qui?
Leopold: No puc, senyora, no puc…
Sra.Pilar: (s’apropa a ell i li refrega a la cara la peça) De qui és?
Leopold: És, és.…
Sra.Pilar:( irritada) Qui?
(Escena de l'obra inèdita "Jocs i mentides" escrita el 1998 i revisada el 2002)
Pasturant pels camps del Senyor... (fragment)
(A dalt d'un turonet.Dos homes observen l'hortizó.
L'un és gran, d'aspecte cansat i vulnerable. S'acompanya sempre d'un bastó i d'una bossa amb menjar i beure. L'altre home, és més jove que el primer, va brut, sense afeitar, d'aspecte descuidat i pela patates d'un sac que n’està ple...)
(Després d'un llarg silenci)
Home jove: Òstia puta! Vinga digui alguna cosa...No entenc com pot estar tanta estona, cada dia, observant aquest paisatge immòbil. Quan ha obert la boca només ho ha fet per dir que plouria...i per dir-me que cada dia ve aquí dalt a vigilar el seu ramat. Òstia, vinga, digui alguna cosa més transcendental!.
Què li faig por?...Bé suposo que si li fes por no pujaria diariament aquest turó que hi ha al costat del centre de rehabilitació.Jo ho he fet.Li he explicat alguna cosa personal.Com per exemple:que és per vosté la llibertat?.
Pastor:Tens raó. No em fas por. Però tinc por que alguna persona del poble em vegi i ho escampi per tot arreu. La llibertat? La llibertat són aquestes muntanyes verdes. Són aquests ocells que volen. Són aquests muntanyistes que venen i marxen quan volen...
Home jove: Calli! No cal que continuï! Ja veig que per vosté la llibertat és tot allò que sempre li han dit que és. Però no se n'adona que vosté és lliure de xerrar amb qui vulgui i d'expressar el que vulgui.
Pastor: (s'aixeca neguitejat) Tu no saps com són la gent d'allà baix. Sé que si em veuen amb tu, encara que només estiguem comentant quin temps fa, ja xerraran malament de mi. Jo veig que t'estàs curant, que sembles educat i que fins i tot em podries ajudar a les feines del camp. Però la meva opinió no serveix de res perquè jo només sóc una ànima en pena que va pasturant pels camps del Senyor.
Home jove: No et crec! No t'acabo de creure! Ara ho comprovaré.
(L'home jove s'aixeca impulsivament, de forma violenta dona una empenta al pastor,
el qual cau a terra i l'amenaça amb el ganivet.)
Home jove: I ara què? Eh! Em tens por? Tens por que te la clavi,oi? En el fons ets tan distant amb mi perquè tens por que si algún dia estic en total llibertat, si algún dia em sento perdut i em tornen a venir moltes ganes de punxar-me i d'enganxar-me de nou, em surtin impulsos violents com ara aquest,oi? En el fons tots sou iguals!
El fet que et pensis que no em tens por i que fins i tot em contractaries et fa sentir més tolerant i diferent a la gent del poble. Però en el fons no ets gaire diferent a ells. Saps? Jo també pasturo...però pasturo sense ramat, sense rumb i sense futur.
(1996, escena creada per la revista "Prometeo" de la desaperaguda escola-Taller Anarres - Escola de les Arts interpretatives de Barcelona. Publicada el 2008 en el portal Relats en català: http://relatsencatala.cat/relat/pasturant-pels-camps-del-senyor-naufrags-i-illes-perdudes-ix/687321)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada