Entrades
D'aquella primera sèrie de contes n'hi va haver una mitja dotzena que pel seu to encaixaven perfectament amb una narració infantil i per aquesta raó l'any 1997 vaig decidir presentar-les al premi Lola Anglada sota el títol de Brossa Mundi.
convocat pel consell comarcal i adreçat als joves. Un premi, que no recordo si va tenir més d'una edició, però que el relat en qüestió va quedar finalista del premi convocat sota el lema "No al racisme i a la xenofòbia, Si a la diversitat i a la integració!"
També aquest relat va captar l'atenció dels amics de la companyia ...Sinilos Teatre de Titelles que en volgueren fer una versió per a teatre de titelles.
La idea va quedar només en un projecte però fins i tot ja n'havien fet diversos esbossos dels personatges.
(Dibuixos de Lores Marcó)
BROSSA MUNDI (Fragment)
Al ritme d'uns bongos, en Muf i els seus caminen sense rumb.No troben refugi en els carrers foscos, bruts i estrets de la ciutat del Nord. Els seus cossos dibuixen corbes i acaben reposant marejats als gronxadors del parc.La gent marxa del parc descaradament.Entremig de contenidors i deixalles s'adormen i fan la becaina.Són els reis de les deixalles.
En Muf n'ha descobert un bon grapat rera uns blocs de pisos.
Crida, salta i marxa correns a buscar als seus amics.
Com si hagués descobert un tresor, la colla d'en Muf corren contents cap a la troballa.Una petita capsa de galetes.Una capsa plena de galetes gustoses i ensucrades que fan les delícies de les seves goles famolenques.
S'ajeuen a la gran avinguda d'aquell barri i reposen entre cartrons prims i estripats, que pel cul d'en Muf són d'allò més confortables.
L'ajaguda als cartrons s'acaba ben aviat.En Ricardo, un noi de la colla que havia decidit seguir a la recerca d'algún tresor perdut a les escombraries, torna espantat i asfixiat:
-Hem de marxar, els marrons volen capturar-nos!.
Un segon després del crit d'alarma, els agents locals per la seguretat ciutadana s'apropen cap a ells.Esglaïats tots correns cap a les afores de la ciutat.Tots han conseguit fugir menys en Ricardo.
En Muf no suporta aquestes situacions.Pensa que cal posar-hi remei, cal acabar amb els problemes de sempre.
Un cop són davant de l'ajuntament, demanen poder parlar amb l'alcalde.Però són expulsats al carrer, escupits com microbis llefiscosos.Volen saber on és en Ricardo.On carai s'enduen sempre els seus companys?
En Muf i els seus han deixat la ciutat un tros lluny.Al costat del riu contaminat que desemboca molt aprop dels grans palaus i edificis, juguen enmig de la brossa pudent.
Contemplant els estels, en Mario, el més petit de tots endinsa les seves mans entre un munt de plàstics. La seva recerca s'atura al topar-se amb una llàntia dibuixada al costat del jove Aladí. Amb el dibuix a les mans, s'apropa als seus companys i dorm com si fos la seva joguina secreta. De nit, somia que el geni se li apareix i en Mario crida fort:
-El primer desig, el primer desig vull que sigui una casa.
Ja fa temps, a la capital d'un país no gaire llunyà, un munt de flors vivien harmoniosament en els espaiosos jardins de la ciutat.Tothom deia que eren les flors del país més cuidades i elegants que mai hi havien hagut.
No se sap si fou la Deesa Natura que enutjada perquè les seves filles florals eren unes renegades i no elogiaen prou tal divinitat o si foren les forces del mal que no suportaven veure tanta bellesa, que en aquella capital aparegueren un munt d'andròmines feixugues i movibles que ho aixafaven tot al seu pas.Aquells aparells rebien el nom de tancs, i molt ràpidament s'estengueren per tota la ciutat com la pitjor de les epidèmies.
Les flors urbanes dels jardins municipals quedaren aixafades, trepitjades, cremades, arrancades...amb un interval curt de temps, les dolces llars de la població floral de la ciutat,o sigui els jardins i els parcs quedaren fets a miques. Era una tragèdia per tota la massa natural de la ciutat.
Entre les dames florals més conegudes hi havien: Flor Leticia i Flor Tulipa.Eren joves i fortes hi havien sobreviscut i esquivat l'atac indiscriminat d'aquelles fastigoses maquinotes militars.
Estaven desesperades.Havien de fer alguna cosa per salvar les seves companyes i no sabien que fer.Finalment amb un gest de ràbia, decidíren escapar de tal humana humiliació, i s'autoarrencaren les arrels, i com si fosin dues potes d'allò més àgils marxaren cuita-correns d'aquell indret.Pel camí es trobaren amb una de les plantes més marginades i dolentes de tota la contrada: la planta-flor carnívora. Se la veia molt amoïnada.
Se sentia impotent davant aquella ferralla bèl.lica; ella que havia atemorit a tantes rates i insectes fastigosos.
EL VIRUS (DESERTOR) (fragments)
EL VIRUS (DESERTOR) (fragments)
A l'aguait em trobava vigilant l'entrada de la faringe, d'un individu de mitjana edat, en una zona constant de conflictes per les corrents d'aire que arriben de la boca i el nas.
Però us explicare com hi vaig arribar...
Va succeir ara fa un any i jo em trobava al final del meu període de formació per ser un bon microrganisme fastigós.
Els meus avantpassats eren una colla de bandits tòxics que s'havien guanyat el prestigi en tota la comunitat vírica pel seu record anual de transmissió de malalties.
***
En aquell moment residia a la falda del Turó de l'Home, i el comité de virus veterans d'aquelles contrades em varen sel·leccionar juntament amb altres ex-companys per dur a terme la nostra primera feina, que segons els del comité era relativament fàcil:transmetre un encostipat comú.
Ens varen donar l'uniforme adecuat i vàrem fer unes quantes maniobres, com per exemple entrenament de cops de puny a les cavitats bucals, per tal d'estar preparats per l'inici de temporada vírica per excel.lència:l'hivern.
***
Un individu de mitjana edat estava jugant amb la neu amb humans més petits, va relliscar i va començar a rodolar muntanya avall. L'individu per tal de salvar-se d'una imminent fractura òssea, va aturar el seu moviment rodatori amb un avet, causant-se un bon bony al cap i una atractiva rascada a la mà per on sortia un bon rajolí de sang vermella i calenta.
En aquell moment un virus veterà que ens controlava de mala manera va esclatar d'emoció amb un fort crit:
- A l'abordatge!.Heu de complir la vostra missió en homenatge al Sant Gripal i a l'Encostipat Sagrat!.
Havia de saltar a dins d'aquella escletxa vermella i havia de començar a carregar-me un munt de globets blancs que honradament feien la seva feina:vigilar que no entrin partícules aprofitades que vulguin malmetre i destrossar salvatgement l'organisme i el metabolisme de l'ésser humà.
En aquell precis instant se'm plantejàren de nou, un munt de dubtes:
Per què havia de seguir realitzant la feina que havien fet meticulosament sempre els meus avantpassats?.Per què havia de seguir fent de virus?.Per què no podia triar la meva feina segons el meu tarannà?.Per què havia de matar globus blancs innocents?.
Per què li havia de transmetre l'encostipat a aquell pobre home?.
Pobret!.Prou trauma ja tenia amb el bony al cap i amb el ridícul causat per la seva caiguda.
*******
Puc ben afirmar que en l'individu en el qual ara treballo, va estar gairebe mes de quinze dies per treure's de sobre l'encostipat i sobretot ho vàrem aconseguir gràcies als àgils antibiòtics, que no són tan perillosos com en el període de formació ens varen fer creure.
Vaig anar a parar a la faringe i vaig convertir-me en globus blanc i en antivirus.Un any despres de la meva arribada en aquest cos huma, celebro aquest primer aniversari amb la companyia del meu amor, la formosa Maria Plaquetl.la, i el goig d'haver guanyat el premi de millor antivirus revelació.Espero que l'any vinent podré guanyar el de millor antivirus de l'any.
Ah, per cert, amb Maria Plaquetl.la, estem formalitzant la nostra relació i farem la lluna de mel a la vena Aorta.
Clavegueres (fragment)
Aquell hivern a les grans ciutats, els gats sortiren poc pels carrers. La neu havia cobert totes les superfícies trepitjables i la comunitat gatina, mia, miau, estava histèrica perquè la teca i el mam eren cars de veure. El menjar de primera necessitat, com ara les rates i els seus parents, fins i tot era car de veure en llocs habituals com les clavegueres i altres soterranis indesitjables. Ni els gats més salvatges havien conseguit tastar algún plat minimament deliciós. Estaven farts d'haver-se de conformar amb les engrunes de pa sec i les fulles pansides d'enciam dels contenidors. Per aquesta raó, la comunitat gatina, va decidir que totes aquestes qüestions es tractarien urgentment en el proper congrés gatanístic del proper estiu.
Tot i l'acord de resoldre aquell tema en la reunió de l'estiu, alguns gats salvatges, organitzats en màfia, protagonitzaren accions contundents: atacaven els vianants i es mengaven el seu berenar; entraven al supermercat i robaven llaunes de 'Friskas' i robaven el menjar dels balcons dels gats i gossos domèstics.
ESPIES SOROLLOSOS (fragment)
Quan la xafogor de l'estiu torna als vells boscos de la Mediterrània, l'activitat es torna a revolucionar. No era un estiu qualsevol perquè corrien rumors que les corporacions insectívores més importants lluitarien al màxim per aconseguir ser les millors.
La corporació Formigal Mediterrània esperava aquell matí la visita del seu agent especial per confirmar les sospites que a la competència, la productivitat estava apunt de superar els mínims previstos.
La senyora Fermina, la presidenta de Formigal estava preocupada. El seu agent secret, el saltamartí volador no va aparèixer en cap moment. Què li havia passat? I si havia estat capturat per la corporació contrària? La llagosta Saltarina va arribar correns a Formigal:
- senyora Fermina, senyora Fermina! Tenim problemes.
- Quins problemes?
- L'agent més eficient de la companyia ha sigut trobat mort prop de Rusquiland.
- Quina desgràcia! Pobre saltamartí volador, quin final tan humiliant! Mort per la competència! Si us plau llagosta Saltarina digue'm que més en saps...
- La policia moscardona de la zona ha confirmat que ha sigut assasinat per alguna fiblada inesperada.
- No cal que segueixis Saltarina! Estalvia't els detalls.
Segurament han sigut els desgraciats de Rusquiland!
- Què podem fer presidenta?
- Només tenim una sortida. Contractar una altre saltamartí que sigui igual d'eficient que l'últim agent.
I amb aquesta intenció, la llagosta Saltarina, fidel empleada de Formigal, va buscar desesperadament un nou agent que pogués substituir el seu company mort en acte de servei.
Mosquits en la boira (fragment)
Pels passadisos del comité invertebralímpic internacional es tornava repirar tensió.
Els seus menbres corrien amunt i avall nerviosos i empipats. El seu president, el senyor Escarbat Gran, estava cansat d'organitzar curses estúpides fora del calendari olímpic.
El motiu tornava a ser una disputa.
Una disputa que calia resoldre d'una forma esportiva. La comunitat de mosquits de l'hemisferi nord estava segura que la seva era la comunitat més sorollosa de totes.
La comunitat de l'hemisferi sud no ho creia així. No podia ser pas veritat.
Resultava pels del sud una calúmnia que ells, que tota la vida s'havien considerat força escandalosos, els hi treiessin aquests mèrits antiquíssims. Els del nord, creien que per l'ambient xafogós i sorollós de les ciutats es tornaven més cridaners.
El senyor Escarbat Gran va decidir resoldre aquesta polèmica sense cap ni peus disputant una cursa al vell mig de la selva.
Després d'un llarg viatge de les dues seleccions mosquiteres, tothom ja estava preparat per la gran cursa. El que ningú sabia era que per tal de resoldre el vell dilema, els del comité ja s'havien assegurat que un fenomen meteorològic i natural els hi donaria un cop de mà.
Qüestió de modes (fragment)
Algú va afirmar que tot plegat només és qüestió de modes; que tot plegat és qüestió de gustos i manies. I que hi ha tants gustos com persones.
En les grans ciutats insectívores i més concretament en els bulebards verds- és a dir, les grans zones lúdiques i cares-, ningú pensava així.
Tothom pensava que l'única moda possible era la que imposava la temporada i les seves passarel.les i més concretament, les top-papes. En aquella última temporada, les top-papes que triomfaven més eren les papallones diürnes de mil colors, joves, esveltes, belles i elegants.
En l'última papa-desfilada, el triomf estelar havia sigut per la Bel-bel, una top-papa molt apreciada en el sector.
Un vespre qualsevol, quan la Bel-bel tornava a casa discretament, va trobar-se davant de casa seva una arna llefiscosa i bruta que es queixava de mala manera:
- Bruixa, més que bruixa! Per culpa teva, totes les meves filles es volen convertir com tu.
La Bel-bel sorpresa i confosa la va fer entrar a casa seva i li va dir que reposés i li expliqués tot a poc a poc.
Un cop tranquil.la, l'arna li va explicar que ella era una modista molt valorada en el món de les papallones nocturnes i que des que l'alta moda ho controlava tot, ella s'havia arruïnat de mala manera. Totes les arnes renegaven de les seves vestimentes patètiques i esblanqueïdes, i totes somiaven en ser molt primes i poder lluïr vestits de passarel.la.
Totes volien ser primes i esveltes com la Bel-bel i volien portar vestits magnífics.
La top-papa intentà fer-li entendre que tot el que li succeïa no era culpa seva. I que ho sentia molt, però ella no hi podia fer res. I que a més a més, els vestits que portava no eren d'ella sinó dels dissenyadors famosos i de les seves col.leccions.
La Luci, vull dir, la papallona modista bruixa arna fastigosa, va marxar enfadada.
EL BRUIXOT (fragment)
(o l’elixir, el mantell i unes gotes del prodigi)
Ser ‘curandero’ en aquests temps que corren no és gaire fàcil, certament. Això ho sabia prou bé, el vell Hugot, un bruixot de Bestiamuntsanta- tot i que en el moment d’aquesta història encara no havia aconseguit l’afegit de Santa-, un bruixot com dèiem que era conegut pels seus prodigis arreu de la comarca. Amb els anys, el seu rostre seductor i atractiu s’havia convertit en una cara plena d’arrugues i allò que les mestresses anomenen ‘potes de gall’. I la seva cabellera negra i imponent s’havia convertit en quatre pèls blanquinosos sobre una testa calva. La seva indumentària s’havia caracteritzat per un mantell negre espectacular- que sempre duia al damunt- i que segons els bestiamuntencs era la força del seu poder. Hom explica com amb aquesta capa havia foragitat mals esperits i tota mena d’ èssers estranys.
L’Hugot no suportava veure’s pansit i escarransit. Cada cop feia més el ridícul amb el seu mantell. No conseguia ni curacions, ni beneficis ni maleficis per ningú.
No conseguia espantar els mals esperits ni imposar respecte; tot el contrari, encara se n’enfotia la gent i molts cops el prenien per un vell boig, solitari i egoïsta. No sabia què fer. Estava preocupat. Ni el bruixot Bocagrossa- amb la seva ment perversa i maquiavèl·lica-, ni el mag Magí li havien facilitat una solució pels seus maldecaps.
Celestine S.L. (fragment)
El 'Financial Times', vull dir, El 'Financial animal' en un reportatge constatava que crear un negoci rentable cada dia és més complicat. Aquesta notícia a l'Òliba pansida la deprimia molt perquè des de feia mesos que no trobava un treball interesant a la nit. Els seus amics els hi passava tres quarts del mateix. El Rossinyol refilet feia mesos que no actuava per enlloc i es veia resignat a reprimir les seves ànsies cantores i a treballar en un restaurant de llavors ràpides.
La Coloma Gimnàstica feia mesos que les empreses de missatgeria ja no la volien per l'edat i la seva única obsessió- apart de trobar feina- era posar-se en forma fent aeròbic.
La màxima distracció de l'Òliba pansida era espiar el bar nocturn del costat i fer travesses per encertar quin animal s'aparellava amb un altre. Genial! Va pensar que era una idea genial i que seria interesant crear una agència matrimonial per aquells animalons solters que no troben la seva parella o simplement que volen compartir una bonica amistat.
Va exposar la seva idea als seus amics i entusiasmats decídiren crear aquest nou negoci. Tots tres tenien la seva feina ben definida. L'Òliba s'encarregava de les cites nocturnes i de la coordinació general, la Coloma era la principal promotora portant propaganda amunt i avall i el Rossinyol s'encarregava d'aportar la part més artística cantant en els sopars o en les trobades entre els dos escollits. De fet, no consultaren a ningú alhora de crear aquesta empresa i s'aventuraren al surti com surti. La primera setmana tingueren molts clients interesats en la nova proposta. Vingueren mussols desconsolats, talps desorientats, lloros pesats, foques entremeliades, guineus deshonestes, granotes tristes, cangurs esportistes, ximpanzès gimnastes, mofetes pudents, caimans somrients, taurons amb cara de pocs amics, boes elegants, taràntules dissenyadores, escarbats de dol i fins i tot un puça saltarina. Celestine S.L. es trobava desbordada de feina.
Era difícil aparellar a segons quins animalons però valia la pena provar-ho. Almenys això pensaven. No tothom veia amb tants bons ulls l'agència de l'Òliba i els seus.
Hi havia moltes veus discordants. Ja sé sap, si no ets de la mateixa raça, de la mateixa espècie...
La veu discordant que pesava més era la de la Mare Deesa Natura, totalment preocupada per tal invent. On s'havia vist que animals en principi enfrontats es poguessin relacionar de bones maneres?
(La Revolta de les flors i El Virus desertor són de l'any 1996. El Bruixot és un relat escrit entre el 1996 i 1997. I la resta de contes foren escrits l'any 1997.)
D'aquests contes uns anys després en vaig fer una versió una mica més irònica i adulta introduïnt algún paràgraf on un pare explica als seus fills aquestes narracions per resoldre els seus petits problemes.Alguns d'aquests contes foren reescrits i publicats al portal digital "Relats en català" sota el títol "Contes per a nens bons (abans d'anar dormir) "
http://relatsencatala.cat/relat/la-revolta-de-les-flors/667679
http://relatsencatala.cat/relat/contes-per-a-nens-bons-abans-danar-a-dormir-i/673704
http://relatsencatala.cat/relat/contes-per-a-nens-bons-abans-danar-a-dormir-ii/679904
http://relatsencatala.cat/relat/contes-per-a-nens-bons-abans-danar-a-dormir-iii/687300
http://relatsencatala.cat/relat/contes-per-a-nens-bons-abans-danar-a-dormir-iv/687304
http://relatsencatala.cat/relat/contes-per-a-nens-bons-abans-danar-a-dormir-v/687308
http://relatsencatala.cat/relat/contes-per-a-nens-bons-abans-danar-a-dormir-i-vi/690432
************
Els personatges? La història? El llenguatge?
Crec que quan escrivim, almenys jo, no he pensat de forma premeditada si aquell text podria ser destinat a un públic juvenil o no. El cert és que algunes de les primeres narracions que vaig escriure, potser pels personatges, potser pel to, per la història o pel llenguatge, vaig adonar-me molt més tard que podrien haver estat encaminades a un públic juvenil.
LA CARAVANA (fragment)
Tot va sorgir a
partir que la senyora Faustina, la llogatera del nostre pis, ens va fer fora.
Va venir a les vuit
del matí d’un calorós vint-i-cinc de
juny. En Ricki i jo ens rodava el cap. La senyora Faustina ens va despertar i
va començar a recollir les ampolles de ginebra, coca-cola i cervesa que corrien
soles pel terra. Després d’observar el panorama desolador del seu pis, es va
posar a cridar com una histèrica. Nosaltres, poc a poc ens havíem anat
despertant, i mentre intentàvem fer mil i un esforços per aixecar-nos, ella ens
va acusar d’irresponsables i degenerats. N’estava farta de les nostres festetes
particulars amb altres companys de la Uni. Ens va dir que havia llogat el pis
pensant que érem bons estudiants i que respectaríem les normes veïnals. No va
ser així. I els veïns es varen queixar a la senyora Faustina. Ella va haver de
suplicar-los que retiréssin la denúncia. I miraculosament ho van fer. Ens
retreia això i moltes coses. Ens va dir que ens donava cinc minuts per marxar i
que si no ho féiem trucaria als nostres pares i els hi ho explicaria tot. Entre
insults per part nostra i per part d’ella, vàrem marxar amb els quatre trastos
que teníem al pis.
A mi, això, em va
resultar una sotragada. El curs m’havia anat força malament i n’havia de
recuperar unes quantes al setembre o si no em farien fora de la Universitat. En
Ricki estava en la mateixa situació que jo, però ell, no es plantejava el
futur, li era ben igual.
(Inclosa en el recull "La platja dels somnis", 1997)
BALADES VORA EL MAR (Fragment)
Tenies clar que
no podries canviar mai les idees d'en Carmel, però al mateix temps hi havia una
força que t'atreia cap a ell. I aviat us fereu el primer petó al carrer del
pecat, i us abraçàreu amb força al passeig i a la matinada els vostres cossos
es varen contemplar nus per primer cop entremig de l'escuma encara freda de
primers de maig de les ones que es moren quan arriben a la platja. Un capvespre
et va portar fins el port.
Allí et va
ensenyar l'embarcació de la seva família i sense que ningú ho sabés, vàreu
saltar a dins la nau.Aparegueren en Txema i en Manu, els companys de
l'improvitzat grup. Ell la va tripular mar endins. Estaves espantada. Aturà la
nau. Treieren cerveses, treieren les guitarres i començaren a cantar. Allò era
massa!
Què feies tu amb
aquells tios enmig del mar?
(Finalista Premi Port d'Aiguadolç any 2000, inclosa en el recull "La platja dels somnis")
L'amarg gust d'una vetllada que ja no tornarà (Fragment de la 1ª part: inventari d'institut)
Aquestes eren les
vostres vides. Les típiques i tòpiques vides d’uns adolescents joves semblants
a altres joves d’un institut mediocre d’aquest país o d’altres països. Vivíeu
carregats de pors i dubtes. Por de perdre una oportunitat d’or.
Por de perdre el tren de les oportunitats. Hi havia una veu a dins
vostre que us deia:
“Vés depressa noi!
Com una llebre perseguida per un deprededor voraç que sap que se li acaba el
temps de triomfar, d’arribar ben amunt. I quan somiïs d’arribar a la meta,
hauràs d’agafar abans el tren de les oportunitats i com un bon atleta, esquivar
totes les tanques i adversitats.”
En aquell moment
cadascú va escollir un camí. La Paulina i la Lídia varen entrar a la
Universitat. La Sandra i l’Isaac en quedaren fora després de no superar les
proves d’accés. En Marc, evidentment, hi va entrar a fer empresarials. I tu
acompanyares en Rafa a estudiar qualsevol filologia.
En Rafa va recordar
els versos de no sé quin poeta que deia: “sóc un pelegrí, que busca un nou destí, un nou camí, una nova carretera.
Així, noi, que si et vols unir amb mi…només m’ho has de dir. Fent camí, com un
bon pelegrí: passant pobles i muntanyes, visitant terres estranyes; trobaré el
somni daurat, l’acaronaré i ja no seré un estrany en terres estranyes.”
És cert. Cadascú
havia de seguir un camí. I en Rafa,
els últims dies a l’insti va llegir
aquestes paraules: “Camins. Pelegrins. Tots n’escollim un. El meu està
ple de paranys.
Camins. Pelegrins. El
meu està ple de llums que t’enlluernan al passar i et fan creure en somnis de
prosperitat. Camins. Pelegrins. El meu no és fàcil ni planer. Molts s’han
perdut. Molts han caigut. Molts no han tastat cotes de felicitat. Camins.
Pelegrins.
Lluitaré fins el
final. I si no ho aconsegueixo, almenys, almenys ho hauré intentat.”
I la Lídia, l’últim
dia de l’institut, abans de recollir les notes, li va demanar al Rafa que li
repetís aquells versos. I en Rafa, ho va fer, tot pensant que trigaria molt de
temps en tornar-la a veure i que aquella petició feia pudor de comiat. I ell va
repetir el següent:
“Fent camí, com un
bon pelegrí, passant pobles i muntanyes, visitant terres estranyes.
Trobaré el somni
daurat. L’acaronaré i ja no seré un estrany en terres estranyes.”
Tots iniciàreu el
camí i tots us vàreu tornar a trobar al cap d’un temps…
(2001, publicat al portal digital Relats en català)
Podeu llegir el relat sencer aquí...
1ªpart: inventari d'institut: http://relatsencatala.cat/relat/lamarg-gust-duna-vetllada-que-ja-no-tornara-inventari-dinstitut/725024
2ª part: cursa de llebres: http://relatsencatala.cat/relat/lamarg-gust-duna-vetllada-que-ja-no-tornara-ii-cursa-de-llebres/725029
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada