Dissortada terra

Text inspirat, en part, en el següent tuit:

         

Retweeted Emili Manzano (@EmiManz):

"D'un temps que no és el nostre,

d'un país que anem desfent,

callen les esperances

 i triomfa la mala llet #ohRaimon"

Vàrem créixer per viure un temps que seria el nostre

i que ara algú ens ha pres

i no sabem respondre

a tanta por, tanta injustícia, tanta penombra!

Vàrem créixer creient que seríem herois

(i no nàufrags)

en un món d'avenços socials

i majories estables

i que entre tots

construïríem un país digne, pròsper, amable.

Aquesta meva, teva, nostra dissortada terra

que alguns cacics han volgut fer-se-la seva

i que no respecten els clams ni les minories

que no tenen escrúpols en vendre fum i mentides.

Aquesta meva, teva, nostra dissortada terra

que alguns van vessar sang per fer-la renéixer

i ara uns pocs s'obstinen a fer-la desaperèixer

i anar desfent tot allò que ens ha costat tant merèixer...

Per què ens fan callar l'esperança?

Triomfa la malícia com un espectacle!

La fúria del poderós

que oprimeix l'ideal noble i amable,

tornen els vells tics d'altres temps

disfressats de constitucionals articles:

qui diu que la llei sempre és justa?

El vell Estat podrit i caduc,

la burocràcia dels de sempre,

la vella pell de brau

que no escolta ni espera

altre llei que la seva.

Oh, dissortada terra!

Que no ens prenguin l'esperança!

pels que som fills

d'una estranya Democràcia. 

G.Boloix