Peces i Puzzles

Peces i Puzzles

Segueixo el fràgil

equilibri d'un món en construcció.

Segueixo la voràgine dels dies.

No sóc ni vell ni àgil.
Sóc un alè en l'horitzó.
Sóc una gota d'aigua en l'oceà.
Sóc efímer com el temps.

Sóc un nenúfar en un riu.
Sóc el peu que trepitja el nenúfar
i que intenta no caure...

Sóc la paraula que ara llegeixes
que pot ser dolça, alegre, amarga...

Sóc un poeta desbocat
que escriu uns versos
potser sense sentit
en un bloc de poetes itinerants
tocats pel verí de la paraula
i de l'instant.

A voltes sóc equilibri.
A voltes sóc un abisme.
A voltes em trobo.
A voltes em perdo.
A voltes crec en tu.
A voltes només crec en mi;
a voltes he oblidat els somnis;
he oblidat mil camins i mil instants
i fins i tot he oblidat qui volia ser
per no topar-me amb qui realment sóc.

Segueixo el fràgil
equilibri d'un món en construcció
i seguint aquest fràgil equilibri
recordo abans que la nit se'm mengi de nou que...

Sóc tots els camins que he trepitjat,
tots els ports per on he passat,
tots els rostres que he besat,
tots els somnis que he somiat
i tots els que hem queden per somiar.

En l'últim instant del jorn...
Sóc un trencaclosques que refaig de nou.

Cada peça,
cada record,
cada moment
els guardo lentament,
a poc a poc
potser amb el temor
que el temps n'esborri uns quants,
que s'en perdin de nous;
sóc un peça de puzzle que cada nit
intenta trobar el seu lloc
abans la foscor caigui sobre mi
i m'oblidi del que he fet i de qui sóc.
G.Boloix


[publicat a Itineràncies poètiques  el 04/07/10]
[seguint a onatge...a partir de: Sóc jo? potser sí]
http://personatgesitinerants.blogspot.com/2010/07/puzzle.html

També publicat a Escrits del fum:
http://escritsdelfum.blogspot.com.es/2010/07/puzzle.html

          Puzzle

    Recompondre’m d’aquesta marea

    de falsos propòsits, de falses idees…

    Recompondre’m d’aquesta marea

    d’estranys obstacles i d’estranyes idees…

    Recompondre’m després d’un dia absurd;

    vull creure que no hi ha res perdut;

    que puc recompondre totes les peces

    d’aquest món voraç i absurd…

    Com un puzzle em recomponc

    quan m’aturo enmig del jorn

    que em devora i no em deixa sol

    ni un minut per somriure

    enmig del caos…vull sobreviure!

    Recompondre’m, oh, sí, d’aquesta marea

    d’inútils paisatges, de dies salvatges

    amb horaris d’esclavatge…

    Oh sí, i en la foscor de l’últim minut de la nit

    em recomponc abans de caure al llit

    i penso un minut amb el teu rostre,

    la teva veu, els teus neguits.

    Com un puzzle em recomponc…

    Hi ha dies que no sé qui sóc al final del jorn.

    I de sobte recullo les peces dels somnis, dels projectes

    de tants minuts perduts en tants reptes.

    I tinc por que les peces no encaixin

    i que s’hagin perdut per sempre.

    I tinc por de no poder recompondre’m

    i de no saber qui sóc.

     

    Com un puzzle em recomponc…

    a vegades ràpidament, a vegades a poc a poc.

    I sé que els puzzles es trenquen,

    i les peces es perden

    com si caiguessin al fons d’un pou.

    Però al final del jorn

    vull recompondre’m de nou.

    Però al final de tot

    vull recompondre’m de nou.

            G.Boloix