Entrades
Massa cafè
a les teves venes
com si la vida fos
una cursa
de llebres
i tot s'acabés
amb un trofeu solemne.
Per què a vegades
és tan difícil aturar-se
gaudir d'una pausa
sentir un minut de calma
sense por de caure
a l'abisme
ni de sentir-se
esclau de les circumstàncies
deixar de sentir
soroll d'ambulàncies
l'allau d'alarmes
misèries, notícies i desastres
que omplen el dia a dia
de les nostres tasques.
Bevem cafè per no adormir-nos
i correm foragitats per sentir-nos
vius i alegres
contra tota mena d'intempèries.
Bevem cafè per no adormir-nos
i tenim por de despertar-nos
d'una vida que no és la nostra
no és
la que volíem i no volem adonar-nos
que el vertigen ens consumeix
i ens devora.
Som esclaus de: l'ara mateix.
Bevem cafè per no adormir-nos
i correm esperitats a no saps quina meta;
i al mateix temps por de despertar-nos
de no saber qui som
què fem
on anem
que desitgem:
autòmates d'un món pervers.
Massa cafè
a les nostres venes...
Si el poguessim saborejar
sense presses...
Si tot fos més fàcil, senzill i alegre...
Si poguessim sentir-nos amos
de les nostres vides
i de les nostres presses.
Lliures amb el nostre temps
sense por ni condemnes.
Saborejar un instant sense presses
simplement una tranquil·la conversa
i oblidar-nos que nosaltres també som temps
i que a voltes tot va massa depressa.
G.Boloix
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada