Escenari de màscares...(quan han caigut)

                                                             (Fotografia: G.Boloix)
                           I
Ara que les màscares han caigut
i els rostres s’han tornat febles…
Ara que les màscares han caigut
t’ha espantat la veritat…
T’ha xuclat el terra.
Has perdut l’horitzó.
Has volgut tornar enrera.
Res té aturador.
Quan les màscares cauran,
tornarem a ser febles.
Quan les màscares cauran
ens mirarem el mirall.
Ens sentírem buits i terribles
i mil llàgrimes no es vessaran.
                                         
                 II          
 Rera la màscara
            Vols tastar el meu infern?
            És ple de punxes i de gel.
            Vols tastar el meu infern?
           És ple de tortures i malsons
           i de monstres que vomiten cançons
           amb melodies d'un rock dur
           que va propagant pels quatre cantons
           que no és fàcil creure en el futur.
           Rere la màscara tots tenim
           un univers interior:
           hi ha universos de paper,
           hi ha universos de colors,
           hi ha universos de cristall,
           hi ha universos de gel,
           hi ha universos freudians,
           hi ha universos wagnerians,
           hi ha tragèdies gregues
           i també comèdies i farses,
          hi ha maquiavèl.liques trames
          i tambe tendres mirades.
         
                                  Hi ha cruels destins
          i també universos avorrits i mesquins;
          també hi ha poliedres de colors
          com l'univers que s'amaga rere el meu cos;
          voldria que tinguessin els colors del paradís,
          però hi ha molts dies que hi regna el gris,
          el gris mediocre que mata els bons esperits.
         Rere la màscara, l'absurda màscara
         tots amaguem desitjos i traumes
         i algún secret i alguna obsessió
         i també alguna melodia dolça
         i també balades amargues,
         inferns de gel,
         carrers plens de suïcides
         on hi regna la por;
         estimballs i abismes
         i rostres assedagats d'amor,
         de pau, de tendresa
         i d'un somriure que alliberi
         tots els fantasmes
         que arrosseguem al llarg dels anys,
         dels dies,
         del temps.
        
                                                III
                               L’escenari (el melic)
                Ens obsessiona el melic.
                Només sabem mirar-nos el melic.
                A vegades oblidem altres persones i amics.
                Ignorem altres punts de vista.
                Ignorem altres sentiments.
                Ignorem altres tragèdies
                que no siguin la nostre
                i no sabem posar-nos a altres pells.
                És així:
                Solitut total en molts cors humans.
                Incomunicació en molts cors humans.
                Incomprensió en molts cors humans.
                Ningú s'atura a escoltar ningú.
                Ningú comprèn ningú.
              
                En el teatre del món
                nosaltres som els actors
                i el nostre melic:
                     l'escenari.

                                               G.Boloix
(Fragment I i III formen part del recull "Terra cremada" ; fragment II forma part del recull "Rastres i camins")

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Vols efímers (darrer clip!)

Cavalls desbocats (clip destacat!)

Els Posts + Populars

La Granja (sense rebel·lió a)-El post preferit de l'autor

La Granja (sense rebel·lió a)-El post preferit de l'autor
I voldries que tot anés /molt més lent/ esclau d'una vida voraç i absorbent...

Cronologia dels escrits (Dates)

1993-1995 (2) 1998 (2) 1999 (4) 2000 (2) 2001 (2) 2002 (1) 2003 (1) 2007 (1) 2008 (8) 2009 (19) 2010 (30) 2011 (23) 2012 (19) 2013 (49) 2014 (8) 2015 (10) 2016 (9)

Arxiu del blog

 

Copyright © 2010 L'illa del fum All Rights Reserved

Design by Dzignine