Massa cafè

                                                        (imatge extreta de blocs.laxarxa.com)

Massa cafè

a les teves venes

com si la vida fos

una cursa

de llebres

i tot s'acabés

amb un trofeu solemne.

Per què a vegades

és tan difícil aturar-se

gaudir d'una pausa

sentir un minut de calma

sense por de caure

a l'abisme

ni de sentir-se

esclau de les circumstàncies

deixar de sentir

soroll d'ambulàncies

l'allau d'alarmes

misèries, notícies i desastres

que omplen el dia a dia

de les nostres tasques.

Bevem cafè per no adormir-nos

i correm foragitats per sentir-nos

vius i alegres

contra tota mena d'intempèries.

Bevem cafè per no adormir-nos

i tenim por de despertar-nos

d'una vida que no és la nostra

            no és

la que volíem i no volem adonar-nos

que el vertigen ens consumeix

i ens devora.

Som esclaus de: l'ara mateix.

Bevem cafè per no adormir-nos

i correm esperitats a no saps quina meta;

i al mateix temps por de despertar-nos

de no saber qui som

què fem

on anem

que desitgem:

autòmates d'un món pervers.

Massa cafè

a les nostres venes...

Si el poguessim saborejar

sense presses...

Si tot fos més fàcil, senzill i alegre...

Si poguessim sentir-nos amos

de les nostres vides

i de les nostres presses.

Lliures amb el nostre temps

sense por ni condemnes.

Saborejar un instant sense presses

simplement una tranquil·la conversa

i oblidar-nos que nosaltres també som temps

i que a voltes tot va massa depressa.

G.Boloix