Entrades
DE QUÈ PARLEM QUAN NO PARLEM DEL TEMPS?
Que seria un món sense música? I sense cultura? En el fantàstic món de les converses d'ascensor he descobert que hi ha nous temes que poden substituir al clàssic del temps. De què parlem quan no parlem del temps? Vet aquí el meu top ten:
- El Barça (ni que no en tinguis ni puta idea de fútbol cal dir: oh que bé que juga! i quedaràs bé a totes les converses)
- La crisi (2 opcions: l'optimista i dir "oh, encara sort que tinc un curro!" o la pessimista i despotricar una estona de com està el pati)
- L'efemèride del moment: tot un clàssic d'ascensor. Si és època de vacances, cal dir bones vacances i quan era època nadalenca, bones festes! Si hi ha algún pont o festa escadussera es pot preguntar amb cara d'enveja: faràs pont? I en aquesta època al no tenir ni una maleïda festa fins abril es pot substituir pel típic: quin fred, oi?
- Les rebaixes. Un altre clàssic de principis d'any. Ningú té un duro però tothom compra alguna cosa.
- La sèrie del moment. Especialment entre malalts de sèrie on sempre surt l'espavilat que ja està veient la segona temporada ja que se l'ha baixat abans que ningú de serieyonkis.com. Evidentment ara tothom veu el rotllo dels zombis aquests de "walking dead". I els friquis que els hi va el rotllo més gore no tenen cap problema en sortir de l'armari i confessar-ho.
- La novel·la del moment. Si trobes algún lector especialitzat en best sellers del moment ja tens conversa per una temporada. No cal dir que en el seu moment, la novel·la del moment va ser les tres del Millenium i també van triomfar en el seu dia el Zafón i el Falcones. Algú em pot dir quina és la novel·la del moment?
- Hi ha un nou tema que està pujant esglaons molt ràpidament i s'està creant una nova tribu de friquis que són els que utilitzen les noves aplicacions del "iphone" o dels "smartsphone". Quan dos usuaris d'iphone es troben entre sí es crea una connexió molt ràpida en que s'ensenyen els "iphones" i s'expliquen quin són els últims jocs o aplicacions que s'han baixat. Evidentment sí no tens un "iphone" en aquestes converses estàs fora de combat.
- El món televisiu de baix-cost. Sota aquest apartat podríem encabir-hi tota aquella gent que diu anar dormir d'hora però que misteriosament saben tot el que passa a GH12. Tenen un domini de la xafarderia d'un nivell molt avançat i et poden posar el dia de quin ha estat l'últim concursant expulsat del programa mediocre del moment. Evidentment ells mai confessaran que veuen aquests programes.
- Els culturetes. Són una sel·lecta minoria que s'empassen qualsevol proposta cultural; això sí, sempre gràcies al seus fantàstics descomptes de subscriptors de qualsevol diari, carnet de biblioteca, tresc...Són els number one que han vist abans que ningú l'última estrena de l'última peli o l'última exposició del moment. I quan tu vas a veure la peli, ells ja fa tres mesos que l'han vista i et diuen: ei, saps quina peli he vist aquest cap de setmana?
- D'actualitat.Els que s'estudien cada dia el diari. Tot i que les notícies són del dia anterior, ells estan al dia de qualsevol xafarderia política, escàndol o fins i tot tenen criteri. Està clar que el tema polític va de baixa...però en època d'eleccions és tòpic i recurrent preguntar: i tu, aniràs a votar?
A aquest meravellós "ranking" li podríem afegir grans moments del 2010 que varen ser tema de conversa. L'any 2010 el podríem definir com l'any de les febrades: temes que de cop i volta prenen molta embranzida i se'n parla nit i dia i després poca cosa, com una gran febrada.
Grans febrades del 2010:
- Les retallades del Zp i la crisi econòmica (maig)
- La sentència del Tribunal constitucional i la conseqüent mani del 10-J
- El 29 - S ( o la vaga que no volia fer ningú o potser sí...)
- El 6 - N (El Papa ens fa el goig de visitar-nos)*
- El 28 - N (La fi del Tripartit i l'obertura de la nova Era Mas)
Està clar que l'any 2011 que ja fa uns dies que hem encetat ens portarà noves febrades i de les bones. Però si alguna vegada us trobeu en algún ascensor i no sabeu de què parlar, cap problema, sempre es pot parlar del temps. Ui, quin fred que fa, no?
Ahir vaig llegir a "El Periódico de Catalunya" la notícia sobre la polèmica entorn la indumentària dels nostres estimats turistes.
Hi ha qui diu que és més interesant un safari fotogràfic per la Rambla que per qualsevol altre indret nostrat amb diferents espècies per identificar. Des de fa anys a l'estiu ens visita l'espècie "turisticus lowcostis". És fàcil d'identificar per la seva indumentària platgera, que té com a peça comuna la xancleta. El "turisticus lowcostis" predomina sobretot per la coneguda "Rambla de les floristes" rebatejada com "la Rambla dels turistes" i d'altres zones properes: Port, Maregmàgnum, Ciutat Vella, Fonts de Montjuïc, Park Güell i Sagrada Família, Museu del Camp Nou i d'altres índrets d'interès. Un altre espècie amenaça cada estiu al "turisticus lowcostis". És el "depredetor carteristis".
Habita habitualment a la Línea 3 del metro i actua de forma àgil i silenciosa.
No ser guiri en aquestes zones esmentades no és fàcil. L'altre dia vaig anar a un restaurant de menjars ràpid i vaig demanar un entrepà de llom amb formatge.
La cambrera no em va entendre i li vaig haver de senyalar amb el dit. Vaig estar apunt de posar-me a cantar la cançó de la campanya "encomana el català, un bon dia en català, encomana el català!"
No ser guiri i sobreviure a la Rambla suposa pel ciutadà habitual un repte sobretot quan vas a demanar un entrepà i no t'entenen. Afortunadament sempre ens queda el llenguatge corporal i el dit índex per senyalar totes aquelles exquisites menges ràpides que es poden trobar en tots els grans bulevards turístics del món des de Londres a Amsterdam passant per Roma, Praga i París.
Conclusió: Barcelona, de tant cosmopolita i turística s'ha oblidat que també ha de ser una ciutat pels que hi viuen i hi treballen. I sobretot una ciutat que busqui un turisme de més qualitat, cultural, familiar, etc i no un turisme més aviat de tovallola i platja. Alguna cosa ha fallat quan ja fa molts i molts anys que un bulevard tan emblemàtic com la Rambla de Barcelona ha deixat de ser dels barcelonins.
Evidentment també hi ha altres perfils de visitants i turistes. Durant l'any hi ha a més a més turisme de congresos. Però lamentablement no és el perfil que més abunda.
El "Lowcostis" (amb totes les seves i àmplies variants: weekend de borratxera i comiat de soltera, sol i platgeta, creueristes de baix nivell, sònars i festivals variats, etc, etc...) hauria de conviure amb altres espècies de turista i altres perfils de visitant.
Alguna cosa ha fallat perquè no haguem estat capaços de cuidar els encants de la nostra ciutat i sobretot el perfil i la qualitat dels seus visitants.
(Publicat en el blog Nàufragiobrer, agost 2009)
Si el món s'hagués d'acabar algún dia tinc clar que s'acabaria el mes d'agost.
Segurament el primer símptome evident seria que a l'anar a comprar el diari no hi hagués diari i ja no haguessin notícies.
D'altres símptomes evidents serien que els principals comerços del barri estarien tancats i que la gent aniria cap a les platges o d'altres refugis de muntanya en processó, això sí, pagant el peatge, que els peatges mai fan vacances!!
Diuen que la fi del món deu ser com l'infern on es veu que fa molta calor. Potser per això la gent té la necessitat d'amuntagar-se a les platges per refrescar-se i que et piqui una medusa (fet que fa més infernal el fet d'escalivar-se sota un sol de mil dimonis!)
A la tele ja no fan programes en directe. Normal!, els presentadors i periodistes han sigut molt intel·ligents de marxar abans que ningú als seus refugis estiuencs. Potser un altre símptome de la fi del món són les soporíferes séries, suposadament d'acció, habitualment nordamericanes.
Podria fer una llista llarguíssima de motius pels quals el món s'acaba el mes d'agost. La gent entra en una letargia mental i es d'obligada conversa parlar de les vacances. (Tot i que no tothom fa vacances!, sinó el món si que s'acabaria, oi?)
Penseu, penseu i segur que trobareu motius pels quals el món s'acaba el mes d'agost...
BENVOLGUTS SI ESTEU DE VACANCES APROFITEU LA FI DEL MÓN...
NOMÉS PASSA UN COP A L'ANY.
EL MÓN S'ACABA? POTSER SÍ...O NO...
(Publicat en el blog Nàufragiobrer, agost 2009)
Esqueles d’un editor assassinat
Les últimes setmanes he estat rebent algunes cartes amb una esquela d’un diari retallada i subratllada amb fluorescent. Les esqueles concretament eren dels diaris ‘El País’ i ‘Levante’. El principi em varen sorpendre i no vaig acabar d’entendre qui era el boig que m’estava enviant aquells missatges.
‘Descanse en pau l’amic Claudi Maria Safont que ens va deixar ahir, 7 de gener, als 55 anys d’edat.’ Edicions Bromera.
Ah, caram, caram! Bromera?
‘El asesinato del editor Safont conmociona el mundo de las letras’
‘Edicions Bromera publicará el polémico dietario del editor Claudi M.Safont’
O sigui que potser tot aquest rotllo és per un llibre?
Exacte!
Haig de confessar que la primera carta que vaig rebre hi vaig caure de quatre grapes.
Resumint: Durant el període de gairebé dos mesos Bromera ha estat enviant a diverses persones i entitats aquestes cartes per crear expectació davant la sortida d’una de les majors apostes editorials dels últims anys. Una aposta que es diu:
‘Tot d’un glop’ i l’autor és Pasqual Alapont (Catarroja, 1963). Un autor valencià prolífic en el món de la literatura infantil i juvenil a València. ‘Tot d’un glop’ va guanyar el XXIV premi Joanot Martorell. I tal com deien les cartes misterioses l’obra gira entorn del dietari d’un editor assassinat.
La promoció d’aquest llibre mitjantçant l’ús de les cartes anònimes ha provocat molt de merder. Confesso que a mi, al principi em va molestar una mica ja que a ningú li agrada rebre una carta anònima a casa i sobre d’una esquela. Però reconec que la tal campanya ha fet afecte, ja que si més no, jo, he comprat el llibre i tinc previst molt aviat començar-me’l a llegir.
Que cadascú reflexioni…és vàlida qualsevol campanya per fer arribar als futurs lectors una nova proposta? Si ara us publiquessin el vostre primer o segon llibre utilitzaríeu qualsevol mitjà i qualsevol campanya per arribar al lector?
(Article inèdit pensar per ser publicat en el butlletí -revista Lletraferia de l'AJELC, març 2003)
Vet aquí uns nois que escriuen ( o almenys ho intenten)
Vet aquí uns joves que decideixen fer-ne un llibre i ho presenten a l'editor.Vet aquí un editor que s'ho repensa i es reuneix amb el representant públic de la Cultura.
Vet aquí que es reuneixen tots tres. Vet aquí que els joves esperen hores i hores que els rebi l'editor. Vet aquí que ve el representant cultural. A qui diríeu que saluda primer l'editor quan apareix? Evidentment al senyor de la Cultura.
Els joves gairebé es converteixen en l'home invisible.
Algunes persones pensaran que els joves que escrivim a vegades adoptem el paper de "víctimes" davant "l'Olimp editorial".
Algunes persones pensaran que hi ha molts camins per sortir a la llum: premis literaris, originals a editorials...
Però no tot és tan fàcil com sembla, i a vegades, sortir a la llum, publicar, o digueu-li com vulgueu, és molt més complex del que ens pensem. Ser jove no es cap avantatge. Ser jove no vol dir ser bo ni dolent. Als darrers anys l'etiqueta 'jove' ha sigut un nou producte que s'ha posat de moda i ha resultat més fàcil per algunes editorials apostar per gent nova.Però tot això s'ha acabat. Vivim en una societat conservadora i poc creativa. Hi ha por a apostar per gent nova i anònima. Està clar...hi poden perdre calers! Perquè en el fons, desenganyem-nos...tot és un simple negoci. L'art no interesa ningú. I la literatura encara menys. I si està feta per joves encara menys.
Pocs són els que s'arrisquen. I aquests que s'arrisquen els hi hauríem de fer un monument.
En el cas de l'AJELC, hem tingut sort que els darrers anys ajuntaments com el de Santa Coloma de Gramenet i el de Capellades han confiat i han apostat per nosaltres.
En el cas de l'AJELC, hem tingut sort que els darrers anys ajuntaments com el de Santa Coloma de Gramenet i el de Capellades han confiat i han apostat per nosaltres.
El problema més gros és que un cop editat el llibre s'ha de difondre i certament, la difusió no sempre és fàcil.
El pitjor del cas és que en els darrers temps el nivell i l'oferta dels premis literaris està baixant i accedir a una editorial cada cop és més difícil i per algunes entitats com l'AJELC, per tirar endavant l'edició d'un llibre de contes ha de fer autèntics malabarismes de circ i viure autèntiques situacions com les del principi en les quals el tracte humà no sempre és el més desitjat i el pitjor de tot és que et fan sentir com si fossis l'últim mono del planeta.
En fi, que la gent jove que ens agrada perdre el temps escrivint ens estem convertint cada cop més en l'últim mono.
(Article inèdit pensat per ser publicat en el butlletí-revista Lletraferida de l'AJELC, març-abril 1999 )
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada