[entre parèntesi]

Esquenes mullades

lluny de les sirenes

urbanes, estranyes

que ens fan creure

que el món se'ns escapa

i que hem d'anar sempre

amb presses

superant mil obstacles

com animals silvestres.

Vull un parèntesi

per sentir que no som bèsties

sotmeses al rellotge

i a les seves dèries.

Enmig del capvespre

la xafogor ens ofega.

Volem sentir de cop

que som criatures tendres

mirant-nos d'aprop

com si fos l'últim vespre

compartint l'últim instant

l'últim alè d'un capvespre.

G.Boloix