Vaig descobrir que un text també el podia intentar escriure amb un to més irònic quan vaig sentir ara farà 15 anys llegir en Xavier Gual en directe, pocs dies després que l'hagués escrit, el seu conte "Mandarines".
El vaig escoltar a l'antiga sala de Juntes de la seu de l'AJELC. (l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana), seu ubicada a l'últim pis de l'Ateneu Barcelonès. En aquells inicis de la meva etapa ajelciana érem molts companys els que intentàvem cercar un estil propi i n'érem uns quants els que havíem vist en la ironia un to a redescobrir. Suposo que una de les constants en la llarga trajectòria de l'Associació de Joves Escriptors ha sigut potenciar i reivindicar la literatura de gènere i potser l'humor, com el fantàstic, el suspens, la novel·la negra o l'erotisme formen part d'aquest tot que ha estat sovint menystingut per l'oficialitat de "la Gran Literatura".
I és així com de forma inconscient durant els anys 1999 fins el 2001 vaig escriure tota una bona sèrie de relats, aparentment, d'allò més intranscendents. Relats que en el seu dia van formar part de reculls que vaig anomenar "Qüestions de l'ofici" o "La Jungla" i que ara amb els anys formen part de tres propostes inèdites diferents que recullen els relats d'aquella època titulats "Illes perdudes", "Somien els detectius en illes desertes" i "De què parlem quan no parlem del temps"...
****
IRONIA I HUMOR
(alguns textos)
LA PRIMERA (fragment)
Aquell carai de
celebració estava apunt d’arribar al seu moment triomfal; després de
l’eucaristia i de les breus col·laboracions sonores del cor parroquial
desafinant carques melodies adients pel dia tan especial, va arribar el moment
de la primera.
Després que tots els nens i les nenes beguessin un glopet
del Calze Sant i després que tots els nens i les nenes fessin cara que allò era
més fastigós que la llet en pols sense sucre i que haurien preferit abans beure’s
un bon Trinaranjus caducat , va
arribar el moment de la primera.
Totes les nenes
nervioses pel moment crucial de les seves vides reberen la comunió; i els papàs
i les mamàs posaren cara d’emoció, no tant continguda plorant com unes
condemnades. Va arribar el moment de la comunió dels tres nens de torn, els
tres típics nens de les tres típiques famílies que decideixen que les seves
criatures facin la comunió i decideixen fer el que fa Vicente; ja sabeu allò de
Lo que hace Vicente hace la gente i
abans de sotmetre’s a dures crítiques del que diran, decideixen posar el seu
gra d’arena al super xou festiu-religiós-social i familiar. En aquell precís
instant, a dins del temple feia molta xafogor, insuportable, vaja…i els
arreplegats del cor decidíren obrir les finestres. Llavors, els tres nens varen
parar la mà esperant rebre allò tant esperat i una ventada diabòlica en el
moment que el capellà, que per cert ja era una mica grandet i no s’aguantava
els pets, va voler posar la Santa Hòstia al palmell del primer nen; la hòstia
va rebre l’impuls de la corrent d’aire i va anar a parar a Can Pistraus. El tal
rector es va marejar per la xafogor i sobretot per la calor dels focus hollywodienses i llavors es va desmaiar.
Quin timo! Quin timo
tan gros per aquelles dolces criatures! Tota la setmana esperant rebre la
primera i en el moment de rebre-la se’n va a Can Pistraus. Aleshores, el cor va
parar de cantar, el públic va començar a pujar el to de veu, i des d’un
miraculós mòbil es va trucar al capellà del poble del costat perquè, si us
plau, vingués acabar aquella malaurada ceremònia. Va venir abans el capellà
suplent que l’ambulància i mentre unes monges caritatives donaven aigua al
capellà desmaiat i el ventaven, pobre home; el capellà suplent va recollir del
terra la hòstia voladora i la va voler donar al primer nen.
Aleshores, la mamà
del primer nen, la mamà que el dia abans per culpa dels nervis, no havia fet
res de res amb els seu sant marit, va esclatar histèrica que el seu fill es
mereixia rebre una hòstia com Déu mana i no una hòstia qualsevol, una hòstia
refregada pel terra de qualsevol manera i el capellà suplent va comentar
solemnement que era igual, que el més important era el simbolisme de l’acte, el
primer cop que el seu fill rep el Cos de Crist dins seu. I en aquell crispada
discussió sobre les hòsties s’hi varen afegir altres pares i mares i el cor per
dissimular tal escàndol va improvitzar algún himne i el primer que se’ls hi va
ocórrer fou el Salve Regina. Ja se
sap, com que era el mes de les flors, de la poesia i de la Verge…
("La Primera" relat escrit entre el 2000 - 2001 i publicat per primer cop al recull "Petits naufragis" de la desaperaguda editorial Maikalili edicions a l'any 2008)
EFEMÈRIDE (fragment)
Plovia. I ma germana
no feia altra cosa que anar al lavabo i lamentar-se del mal temps.
Per sort, a l’hora de
començar el xou, tots els convidats ben vestits, encorbatats i arregladets
fardaven de tal vestit i de tal modelet esperant la núvia. El nuvi es mossegava
les ungles perquè la núvia portava un quart d’hora de retard. Just en aquell
moment l’orgue de l’església va espatllar-se i va començar a llampegar. Ma
germana va entrar acompanyada pel meu pare mentre tots els convidats
desafinaven la marxa nupcial. Un cop a dins, per culpa dels llamps, va marxar
la llum i s’hagueren d’encendre unes espelmetes de merda. A l’hora de les
lectures, el primer lector es va entrebancar, el segon gairebé no se’l sentia i
sense micros els convidats gairebé s’hagueren d’imaginar el famós “Sí, quiero.” Arribada l’hora dels
anells, el capellà va baixar per beneïr-los i com que és gran i no s’hi veu
gaire va entrebancar-se i va caure. L’home s’havia queda inconscient i des d’un
telèfon mòbil es va trucar a una ambulància. Llavors, vàrem trucar al capellà del
poble veí, que va venir tres quarts d’hora tard, més que res per acabar aquell
suposat casament. Per fi, els havia casat i tots sortírem a fora per llençar
l’arròs. Ai, no, no, m’equivoco, no era arròs, eren pètals de rosa. Els nuvis
són tan fins que van voler que els hi llencessin pètals de rosa.
I jo em vaig quedar
amb les ganes de bombardejar-los d’arròs. La pluja havia parat i s’aprofità
l’ocasió per fer les fotos de rigor.
La parelleta feliç va
fotografiar-se sota d’un paraigua.ui, ui,ui, què romàntic!
Al restaurant tot va
començar tard. El sopar era acceptable i jo seia amb els meus cosins i els
cosins d’ell. Va arribar l’hora del discurset i mon pare es va aixecar. Va
decidir esperar-se perquè faltava la mare del nuvi. Vaig aprofitar l’ocasió per
anar al lavabo. De camí al lavabo vaig poder contemplar com la mare del nuvi es
petonejava rera una cortina amb un convidat misteriós. Vaig tornar desconfiat
a la sala i la mare del nuvi va tornar
contenta i morrejada. El meu pare va
fer el discurset i ma mare va plorar com una magdelena. La gent va aplaudir i
va entrar el pastís. El cambrer es va entrebancar i tot el pastís va anar a fer
punyetes. El maitre va posar-se com
una fúria i no parava d’esbroncar aquell noiet-cambrer. Llavors, van dir, no
passa res, no passa res i van entrar un pastís no tan espectacular. Després del
pastís, la padrina de ma germana va llegir un poema que no rimava per enlloc i
tothom va plorar i plorar una bona estona.
Tan van plorar que fins i tot va entrar el cambrer del pastís accidentat
i va haver de fregar el terra de l’emoció. Allò, perquè certament no es mereix
el qualificatiu de boda, ja feia estona que anava de cap per vall.
("Efemèride" escrit el 1999 i inclós en el recull "Petits naufragis" de la desaperaguda Maikalili edicions l'any 2008)
DIÀLEGS D'OPOSITORS FRUSTRATS (fragment)
El més curiós és que
de convocatòria a convocatòria repeteix sempre la mateixa gent i els acabes
coneixent. I en determinades converses d’opositors frustrats sempre sorgeix alguna
idea increïble:
-
Us imagineu que un dia organitzem
una caravana d’opositors…
-
Sí, home! I què més! Com si es
tractés d’una caravana de concos que somien en fotre un bon clau, oi?
-
I per què no creem una associació
d’opositors?
-
I per què no calles i m’expliques
una altre cosa?
I un dia vaig anar a
casa del veí per demanar-li un favor:
-
Escolta tu, em faries un favor…
-
Sí, digues…
-
Ens deixaries el teu despatx per estudiar?
-
I què vol dir ens deixaries?
-
Ens hem reunir uns quants
companys.
-
Encara estàs amb aquell rotllo de
les oposicions?
-
Més o menys.
-
Només em faltava això, que et
reuneixis al meu despatx amb desconeguts parlant de la llei tal i la llei
pasqual barra punt coma guió i no sé que més com si fossiu una secta.
-
Me’l deixes, sí o no?
-
Bueno va, d’acord, però que sigui l’últim cop.
I mentre jo recordava
aquesta situació, en David va afegir més detalls:
-
Ja me’n recordo ja! Va sonar el
telèfon i jo vaig contestar…digui’m? I un tio
em va preguntar: “¿Esto es una casa de…?” I jo vaig contestar: Sí, esto es
una casa de opositores frustrados anónimos. I
l’home em va preguntar: “¿Y que tipo de práctica es esa? Llavors recordo
que us vaig comentar: ei, ei, que aquest tio
es pensa que som un grup que organitzem orgies. I vaig contestar-li: la
práctica consiste en una reunión donde la gente habla de sus problemas
opositorios. I l’home es va interesar pel tema: “ah, ¿o sea que no solo es
teórico?” I jo li vaig seguir la corrent: hombre, hombre, solo, solo teórico… I
l’home va preguntar: “¿También hay sesiones prácticas? I jo vaig rematar la
jugada dient: de hecho, sí. Nos ponemos todos de acuerdo y vamos todos juntos a la misma casa. I
l’home va comentar: “ah, veo que estan muy cordinados. Será cuestión de
probarlo.” I llavors vaig penjar. Sí,
recordo que estàvem tant penjats que vàrem contactar amb l’Acadèmia Aula Gansa
per oferir als seus alumnes els nostres consells professionals i psicològics.
Sobretot psicològics. I d’aquesta manera vàrem pensar que potser podríem anar
vivint del cuento.
Llavors jo vaig
deixar anar una petit comentari:
-
Tard o d’hora ho deixarem estar.
El temps ens donarà la resposta.
I en David em va
complementar el comentari:
-
Sí , tens raó. El temps, a la
llarga té totes les respostes. Com la història d’un pare que tenia dos fills.
Un era conservador i l’altre progresista. L’home s’estimava molt els seus dos
fills.
En els dinars
familiars sempre el posaven en un compromís. Els fills li preguntaven: Papá, papá, ¿quién de los dos crees que
tiene razón? L’home no sabia què dir, sempre el posaven en un compromís.
-
I què va fer?- vaig preguntar.
-
Quan havia d’anar els mítings ho
passava fatal. L’única cosa bona que hi trobava eren els canapès i les
cervesses gratis que els militants del partit li donaven.
-
I què va fer?- vaig insistir.
-
No va votar. Va decidir que el millor era
deixar passar el temps i que a llarga els seus fills ja es cansarien de la
política i que el temps té la solució a totes les preguntes.
Llavors vaig pensar
que potser a vegades és cert i que potser a vegades el pas del temps és l’únic
que ens pot donar alguna resposta a les nostres preguntes.
("Diàlegs d'opositors frustrats" escrit l'any 2000. Publicat l'any 2008 al portal Relats en català)
Elogi del cacao
Elogi
del Cacao (versió retallada)
Preàmbul
Sempre havia pensat que l'única cosa indissoluble en aquesta vida eren els grumolls del Cola Cao. Aquells meravellosos grumolls que tot i els esforços i les presses del matí no hi havia Déu que els dissolgués. Des del dia 9 de Juliol, uns Senyorets més propers al No-Do en blanc i negre que un debat polític multicolor també ens han fet saber de nou (14 vegades) que hi ha una altre cosa indissoluble: "la indisoluble unidad de la Nación de España". Posats a triar coses indissolubles del món mundial em quedo amb el Cacao.
Preàmbul
Sempre havia pensat que l'única cosa indissoluble en aquesta vida eren els grumolls del Cola Cao. Aquells meravellosos grumolls que tot i els esforços i les presses del matí no hi havia Déu que els dissolgués. Des del dia 9 de Juliol, uns Senyorets més propers al No-Do en blanc i negre que un debat polític multicolor també ens han fet saber de nou (14 vegades) que hi ha una altre cosa indissoluble: "la indisoluble unidad de la Nación de España". Posats a triar coses indissolubles del món mundial em quedo amb el Cacao.
Article I (i
únic d'aquest post)
Vet aquí el gran elogi
d'un fruit amarg
que pot ser llaminer;
les seves propietats són incalculables
i arreu hi ha grans artesans i pastissers.
Si el prens en pols pot ser dissoluble
ho pot ser aparentment;
del grumoll indissoluble
en farem un gran verset
per demostrar als grans oracles
que l'únic indissoluble
ve de la Natura, de la Terra
d'allò orgànic, inorgànic...
Bé no sóc científic ni ho pretenc ser!
Del grumoll indissoluble
en farem un gran verset
per demostrar als grans oracles
que les fronteres són dissolubles
com ho són totes les lleis;
que els pobles han de ser lliures
si ho volen la seva gent...
Del grumoll indissoluble
en farem un gran verset.
Vet aquí que aquest poema
és del tot intranscendent;
però potser el recordaràs
quan esmorcis lentament
intentant dissoldre en la tassa
un grumoll del tot intranscendent.
(Publicat el 20-07-2010 en el blog "Escrits del fum" com a rèplica irònica de tot el sarau provocat per la sentència del Tribunal Constitucional i la conseqüent retallada de l'Estatut d'Autonomia")
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada