Tota roca que crèiem tant sòlida
va esmicolar-se amb el temps
Vàrem créixer creient amb pilars
que no s'enfonsarien
que els anhels i ideals perdurien
per sempre com els nostres
sentiments]
que tothom podia somiar
una vida estable]
si seguíem els camins
dels nostres pares,
dels nostres avis
que van caure en moltes batalles
i anem perdent la capacitat
de la lluita diària
rere notícies incendiàries
enganxats en mil estímuls
que ens porten al no-res.
Mil alertes de mòbil
com pedres roents
en rius de lava
sota un estat-gasós
de mil vides diluïdes
sota perfils brillants
i tot desenvoca
en un gran mar
el gran oceà
de la incertesa
on tot canvia
per sorpresa
la puta immediatesa
que ens fa fràgils
inhumans,
èssers sense paciència
hem perdut la consciència
de la nostra profunditat
humana i tot ens atabala
i com si sortís del fons
d'un vall profunda
l'eco d'una veu esclata:
no vull atrapar la vida líquida!
No puc atrapar la vida líquida!
g.Boloix
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada